dimarts

Sant Jordi




Del drac mort, nasqué el roser.
Del mal mort, la cosa bella,
i ara estic fet un merder
que la flor és ben morta, ella.


Amb esprai de color rosa
pintà una llauna de sardines.
Tothom ho sap, l'amor s'hi posa
i no hi falten les espines.

Amb esprai de color rosa
pintà una llauna de sardines.
Li digué: - Té, coses mortes.
No li agradà, ves quina cosa.
- Però si és rosa, i té espines!




dissabte

Malament.


De quan Conxita feia cançons amb els meus textos.




dijous

L'ull de l'artista.




Un ventijol entrava per la finestra de la vista bonica. Lola es preguntava de quina manera l’artista pintaria la dansa subtil dels quatre cabells rebels amb l’aire. Es veuria el seu alenar i el bategar del cor? Es podria percebre l’encaparrament que li rondava? Es veuria l’ull de poll dins la sabata i sota el mitjó? I la pols, es veuria la pols?

Si havia de quedar-se per sempre més dins un quadre més valia amagar un pèl la panxa i dissimular l’ull de poll. Lola, en veritat, hagués volgut quedar-se mirant per la finestra en comptes de restar de cara a l’espectador. Allò era massa atrevit!
Es veuria que era tímida i que desitjava passar el dia deixant-se inundar pel sol, la brisa, i mirant per la finestra?

-         -  Vine germà, mira quina vista més espectacular del carrer!

L’artista ho copsava, ho palpava i ho veia. Havia de plasmar-ho. A l’última pinzellada decidí no pintar l’ull de poll de sa germana i passar a mirar quina impressió li feia la vista cap al carrer.




Relat curt per a Picasso en lletra.