dijous

Una tarda d'estiu...


En un porró
les il·lusions;
amb llimona.
De ben amunt
enfoca el broc
i va engolint
rajolins grocs.

El braç cansat
del pes del món
que sosté tot
dins el porró.

Les il·lusions
li van rajant
fins que no sap
ni on hi té el cap.
 
Com més en beu
es sent menys reu.
Les il·lusions
ja pesen menys.

Va perdent seny
i mira amunt
que és obligat:
Arriba el punt,
raig aturat.

Es fa porró,
ha de pixar
les il·lusions;
amb llimona.








dimarts

Remors


Partir ametlles amb la pedra de trencar-les. Partir el silenci. Trepitjar-ne les closques escampades amb els peus descalços i mirar-te les branques amb els ulls clars, amb els llums del dins. Anar al gorg. Menjar síndria. Fugir del laberint i respirar prop teu. Notar-te la panxa com va i ve. Provar una estona d’anar al mateix ritme. Dormir.

Tenim el cant de les goges i la foscor del gorg molt endins.


dilluns

Remors. Sens farcell.


M’agafa el buit, a vegades el sento viu dins meu, cap al ventre. Les goges canten una cançó dolça i melancòlica amb una tonada suau que diu; no ho sé, no ho sé. Els déus implacables del repetir les acompanyen des del seu cercle inacabable.
Moments en que sento la calma del pla dins meu. El silenci gegant, el silenci de les pedres, el silenci de les coses quietes. Et recordo callada. Callant alguna cosa, aquesta era la manera de fer, l’acció de callar, no dir res, no contestar. Aquest era el teu crit, absència de paraules. Callant cridaves absència.
El buit passejant-me per aquí dins em fa ser budells i prou. Fem-nos budells i entranyes deixant els caps i els cors abandonats. Despensem-nos, entortolliguem-nos, siguem res, però siguem. Ens acostumarem al res, abolirem les estructures, destruirem les fixacions i potser deixarem d’escoltar els cants suaus i els déus aquests implacables dels sant repetiment es faran petits, i més petits, ínfims, quotidians.
Acceptar-los és fer-se màgic, és deslligar-ho tot. Conquerir el dins i el fora. Encabat, fer una dieta qualsevol per sentir que sí, que estem preparats per fer-ho bé, per pujar els graons d’un en un i sense pressa, per beure una cervesa i parlar fent els nostres dies infinits.
Fer cas a la intuïció, no rebutjar pensaments, desfer-se de la lògica. Aprendre a entendre el que ja saps, ho tens dins. Intuir. Caure. Enamorar-se del caure, notar el buit ben ple, el buit ben ple de buit. Enmig del vol, plantar-se un moment, observar. Posar els peus al fang. Regar-se amb aigua de la font. Saber si vas o vens, ignorar el no ho sé i notar el vèrtic, notar la por a les puntes dels dits. Ser la por que passeja entre els aiguamolls i tocar suaument l’escorça de la surera. Esvair els cants amb la pell de l’arbre, pessigar-lo. Mastegar la pell de la surera i escopir. Treure el tap i observar el remolí de l’aigua escolant-se pel forat.
Ser res. Ser tot.
Tot, res. Ser res.